La presentació

Bé, abans que res, vull demanar-vos disculpes per no poder presentar-me en condicions però quan el pla A no surt, com a mínim, espereres que pla B sí que ho faci. Tan se val, el fet és que allò que es volia fer era explicar d'una manera, el més clara possible, de què tracta el treball de laboratori. Així que el meu vídeo de presentació volia aportar una visió més entenedora i ja està. Així que us el presento. Com ja us vaig dir, el vaig fer per presentar-nos el primer dia del CAP, allà no va fallar. El que sí que vaig veure és que potser haguès estat bé fer una explicació, aclarir el per què de tot plegat. A vegades quan fem un treball no ens el llegim un o dos cops més, o quan escrivim a un examen no el repassem. No fer això per matissar, per omplir buits que queden a l'explicació, a vegades, pot fer que allò que volem expressar es quedi a mig camí.

UNA POSSIBLE PRESENTACIÓ



Si comencem pel títol ("Una possible presentació") ja mostrem un indici que és que aquesta és una entre moltes possibilitats per presentar-me. Però per què així? Doncs bé, tot m'ho vaig fer venir per poder, finalment, introduir una cançó que, en el seu moment, em va marcar molt. No és res de l'altre món, no destaca per tenir una gran melodia, però m'ha servit i em serveix per tenir, a vegades, un referent. Així que com un trencaclosques vaig anar encaixant les peces per poder construir el discurs.
Growing pains (1985-1992) va ser una telesèrie referència per la nostra generació. Kirk Cameron agradava a totes le noies i es forraven les carpetes amb fotos seves. Ara si el busqueu per internet segueix una croada per defensar les seves idees creacionistes en contra dels defensors de la teoria de l'evolució de les espècies (sí, als Estats Units encara discuteixen obertament si un Dèu ens creà o va existir el "Big Bang" i descendim d'una mona). A Los problemas crecen, que és com la van anomenar a aquí, va aparèixer, ja a les darreres temporades, un noi que ha fet fortuna al món del cinema: en Leonardo di Caprio (em va agradar molt a Atrápame, si puedes (2002) d'Steven Spielberg). Tot dos formen part d'un univers personal que amb el pas dels anys han esdevingut fonament d'una de les meves debilitats: veure (críticament) televisió. Anys més tard, en di Caprio va protagonitzar la pel·lícula de Romeo i Julieta (1996), que la vaig veure molt després a quan va ser estrenada, però l'estètica i la manera d'ensenyar el clàssic de William Shakespeare em va impactar i encara més quan vaig veure Moulin Rouge (2001) . Aquí sorgí el meu interès pel director d'ambdós films, en Baz Luhrman i fou en aquell moment quan vaig fer la connexió amb la cançó "Everybody is free ( to wear sunscreen)" (1998).

Després de escriure-us això, que era més o menys, el que us volia explicar a classe, espero que quedi una mica més clar com encarar el treball. O com a mínim que us hagi ajudat a matissar-ho.